Seguint el misteri: Alexcia Panay sobre la poesia, el te i la vida a la màquina d'escriure
Entrevista amb Alexcia Panay, poeta i ambaixadora de les màquines d'escriure.
El vostre viatge poètic es descriu com no planificat, un desplegament espontani. Podeu compartir el moment que us va obrir per primera vegada la porta a la poesia?
Alexcia: Va començar una setmana després d'una experiència propera a la mort, la qual és una altra història per si sola. Era a la festa d'aniversari d'un amic a Los Angeles, i hi havia una màquina d'escriure sobre la taula. Vaig demanar paper... i vaig començar a jugar. Els amics s'asseien amb mi d'un en un, m'oferien tres paraules i jo escrivia. Alguna cosa es va obrir en aquell moment, senzill, innocent, però totalment transformador.
Sovint convideu les persones a donar-vos tres paraules com a llavor per a un poema. Com conforma aquesta pràctica la connexió entre vosaltres, l'audiència i les paraules que apareixen?
Alexcia: Sempre m'ha agradat el número tres; se sent complet. Hi ha una frase a la Bíblia que diu: "On dos o més es reuneixen, jo sóc allà", i aquesta presència, Esperit, Déu, Connexió, el nom que triïs, apareixia cada vegada que ens asseiem junts així. Amb la pràctica, aquella porta es va enfortir. Ara hi confio. Tres paraules creen un portal per a la comunió.
La màquina d'escriure s'ha convertit en la vostra companya creativa i conducte. Com influeix aquest mitjà físic en la manera com flueix la vostra poesia?
Alexcia: La meva màquina d'escriure és un instrument. Ofereix ritme, so i fisicitat, a diferència de qualsevol altra cosa. És un objecte d'encant, una petita màquina del temps. El so fa alguna cosa a la gent, tant si evoca nostàlgia com si sembla sobrenatural en la nostra era digital. Per a mi, és un portal de connexió... un amic... un company en el misteri.
Les vostres reunions de te i poesia són riques en atmosfera: espelmes, te i paraules escrites a màquina. Què signifiquen per a vosaltres aquests rituals i com donen suport a la vostra filosofia creativa?
Alexcia: Poetea és una fusió natural de dues pràctiques que estimo. El te va entrar a la meva vida en un moment en què necessitava una manera més senzilla i profunda d'escoltar-me a mi mateixa i a la vida. El te sol és un camí profund i inacabable, i sóc molt humil aprenenta de la fulla.
El te porta la gent a la presència amb una senzillesa tan elegant. Evoca gratitud, calidesa, sensualitat i saviesa.
I l'escriptura automàtica és una de les maneres més ràpides que conec per canalitzar la veu interior, especialment en un cercle. Sempre passa alguna cosa extraordinària entre edats, llengües i vides.
M'encanta especialment quan els pares i els fills es reuneixen. Revela l'artista interior que hi ha dins de cadascun de nosaltres. Tots som artistes de les nostres vides, co-creant amb l'existència. Com més espais creem per recordar això junts, més connectats ens sentim.
En les vostres actuacions en directe, teixiu poesia a partir de suggeriments col·lectius, canalitzant una veu compartida. Què us ensenya aquesta experiència de co-creació sobre l'art i la comunitat?
Alexcia: Em recorda que explicar històries és la nostra naturalesa. Sempre ens hem reunit al voltant de focs, en sangha, a través dels somnis per compartir missatges del més enllà. Tots som missatgers els uns per als altres.
La sensació de crear junts o de presenciar la creació en temps real és èxtasi. El meu amic Sawyer anomena aquests poemes col·lectius "artefactes de temor reverencial", i això és exactament el que són: una instantània escrita a mà de la veritat, de la connexió, del moment mateix.
Heu portat la vostra màquina d'escriure amb vosaltres per llocs com Mèxic, Los Angeles i Eivissa. Com transformen o inspiren els diferents paisatges i cultures la vostra veu poètica?
Alexcia: M'inspiro fàcilment. Només he de prestar atenció. Cada cultura porta els seus propis codis: colors, humor, creences, música i menjar. M'encanta explorar què uneix un grup de persones.
Però, igual de profundament, m'inspiro en la terra i la natura. Estic obsessionada amb l'aigua, com té un gust diferent a tot arreu, com guarda la memòria, com neteja, com nosaltres mateixos som éssers líquids. L'aigua m'ensenya sense parar.
La vostra poesia es descriu sovint com una immersió en el misteri del moment. Quin paper juguen la presència i la rendició en el vostre procés creatiu?
Alexcia: Ho són tot. La presència i la rendició són els pilars de la meva feina i de la meva vida.
Durant la meva experiència propera a la mort, anava conduint per la 405 quan un altre cotxe em va colpejar. El meu cotxe va fer dues voltes de campana. Tot es va tornar negre. Vaig escoltar la pregunta: "M'estic morint?" I després: "No. Rendeix-te."
Aquesta ordre, aquesta presència, em va mantenir aquí. El meu cos es va relaxar a l'instant. El cotxe va quedar destrossat; jo en vaig sortir només amb una petita esgarrapada.
Uns dies després, encara en aquest estat alterat de consciència, vaig trobar la màquina d'escriure. I la resta és història.
Com equilibreu l'espontaneïtat i la intenció en el vostre treball? Aquest equilibri reflecteix una filosofia més àmplia sobre com viviu la vostra vida?
Alexcia: Intento consultar amb el Creador, la font de la creació, i deixar que em guiï. De vegades m'encallo i he de tornar a poc a poc mitjançant la pràctica i la paciència.
He viscut el màxim possible fora del "sistema". Tots els "s'hauria de" de la societat semblen pressions per amagar la nostra veritable essència. És un treball continu, però no conec cap altra manera de viure ara.
Es descriu com a poeta, sanadora i intèrpret. Quin fil uneix aquestes identitats i quin propòsit sentiu que serviu a través d'elles?
Alexcia: Viure mític, ritual i autenticitat. Aquests fils teixeixen tot el que faig. El meu propòsit és servir d'inspiració per ajudar les persones a recordar el poder creatiu que respira a través de tots nosaltres.
Mirant cap al futur, quins nous paisatges creatius, ja siguin interns o externs, esteu cridada a explorar, i com imagineu que evolucionarà la vostra poesia en els propers anys?
Alexcia: Sento que estic entrant en una nova era, més íntima i més expansiva alhora. Em sento cridada cap al mar d'una manera més profunda: per viure-hi, escoltar-lo, deixar que em modeli. Sento que venen poemes que no només estan escrits a màquina sinó encarnats, interpretats, ritualitzats, viscuts.
Estic explorant les interseccions del mite, l'ancestralitat i la memòria personal, on la terra, la presència i la història convergeixen. Estic entrant en nous àmbits de col·laboració: pel·lícula, teatre ritual, reunions poètiques, residències de navegació i espais on els altres recorden el seu propi foc creatiu.
En els propers anys, imagino que la meva poesia serà encara més crua, més espaiosa, més rendida, teixida amb les veus del cos, de la terra i del que no es veu. Vull deixar que em sorprengui. Deixar que creixi més enllà del que puc imaginar actualment. Els poemes saben on van, fins i tot abans que jo.
Finalment, continuaré seguint el misteri, dient sí a qualsevol porta que s'obri a continuació.
